Sartre y Beauvoir. La
historia de una pareja
Lumen
.
Una biografia cruzada de Jean-Paul Sartre y Simone de Beauvoir que reconstruye la relación entre ellos. A quien haya leído sobre el tema este libro no le aportará gran cosa pero aún así me ha parecido interesante.
Lo mejor: desmitifica su relación sin cargársela. No esconde las contradicciones ni los aspectos más controvertidos y tampoco se recrea en ellos. Ya sabemos que la historia acabó como el rosario de la aurora pero ¿cuantas parejas convencionales no acaban igual? Es muy fácil juzgar las experiencias solo por sus resultados, sobretodo cuando ya los conocemos de antemano. Las relaciones humanas son complicadas por mucho que Hollywood se empeñe en pintarlas de color rosa.
Lo peor: es poco profundo y a veces se queda en el anecdotário o en lo que ellos ya habían escrito.
Un libro para gente que no cree en las relaciones tradicionales, convecionales y habituales y también para aquellos que se sienten cómodos con la fórmula de toda la vida. Su lectura me ha reafirmado en la idea de que la lucha contra las convenciones sociales es fundamentalmente una lucha contra uno mismo.
14 comentarios:
No creo que sean muy buen ejemplo de pareja... ;)
Un abrazo !
Tal vez no sean muy buen ejemplo, pero hay tantas parejas que no lo son...
Ciertamente, no creo que sean un modelo a seguir (a menos que aspires a acabar desquiciado) pero me parece una experiencia interesante y ¿porque no? un punto de partida para reinventar la idea de pareja.
Petunets
m'agrada aquest debat.
... exemple de q? de felicitat, damor, destimacio? de comapanyerisme? crec q aixo si que son un exemple per seguir.
fidelitat? casament? conveniencies, comportament "adequat", no aixó segur q no, pero tampoc crec que vagi associat a la felicitat.
en fi, un debat molt interesanat
petons a tots
Pues jo apostu pel matrimoni, però el matrimoni que fa feliç a la gent. Sempre m'ha fet gràcia la gent que NO es casa per convenciment que no pas per simplement NO poden (JAJAJJA). En fi, estem farts de sentir lo de matrimoni=fidelitat,conveniencia,etc.etc.
Apostem per algo una mica més sentimental i deixe'm ja els prejucidis de sempre que l'únic que porten es a la soledat completa ;)
Un petonàs!
Weno, però tu de moment no et casis que encara he de trobar un vestit. Deixa'm una mica de temps! ;-)
Bé.
La convenció es pot establir sota la forma de matrimoni "convencional", parella sui generis, comunió sense compromís, etc. Darrera sempre hi ha una manera o altre de convenció. La qüestió és si s'opta per una u altre des d'un acte autoconscient o seguint la corrent hegemòmica. Des d'aquest punt de vista avui dia resulta molt més convencional, més normatiu, una relació sense compromís, individual-egoísta, que no pas una relació basada en la solidaritat i un projecte en comú estable. Per tant, avui lo revolucionari i contracorrent en la mesura que xoca amb lo dominant, a diferència d'abans, és un tipus de relació de tipus "clàssic". Paradoxes de la història.
Per mi lo important, en tot cas, és que cap individu en una relació no esdevengui cosificat, mer objecte en la relació, és a dir, que en la relació cap individu no sigui al final un simple objecte de plaer, d'interès, que SIGUI tractat com una persona integral. Sota moltes relacions que considerem avui dia no convencionals i obertes en el fons la dóna (o l'home) és reduit a mer objecte sexual, interessa només en la mesura que satisfà determinada necessitat de l'altre, que proporciona determinats ingressos, et possa a la mà certes comoditats, etc. i en canvi la persona "com a tal" no interessa per res.
Salute !
Shelley, la soledat completa és un estat de l'esperit. Quan ens sentim sols és més per la relació que tenim amb nosaltres mateixos que per les relacions que tenim amb els altres. I pel que fa a la relació amb els altres, no crec que tingui res a veure amb el tipus de relacions que tinguem sinó amb la manera com ens relacionem.
Estic d' acord amb tu en que s'ha d' apostar pels sentiments i allunyar els prejudicis perque les visions estereotipades i limitades no ens fan mai feliç. No només pel que fa al matrimoni, en tots els aspectes de la nostra vida.
Edmundo, estic d’ acord amb tu en algunes coses. Primer, en que no hi ha res més convencional que seguir les modes. Si actues d’ una determinada manera fes-ho per convicció pròpia i no per seguir al ramat. Segon, en que una relació només té sentit quan ens aporta algo i només ens aportarà alguna cosa si ens relacionem amb l’ altra persona des dels sentiments. De fet, no crec que un home/dona tractat com un objecte pugui satisfer ni tan sols les necessitats més primàries. Si et relaciones amb les persones unicament per no estar sol, només aconseguiràs colegues per sortir de festa i si busques a algú per follar (dicho mal y pronto) i no t’ importa gaire qui sigui, no tindràs més que un simple polvo. No et sentiràs menys sol per estar amb algú que no “t’ interessa” ni obtindràs gaire plaer en una relació sexual amb algú que no et motiva en absolut. I podem trobar mil exemples més. De que et serveix tenir una casa gran, un macro-cotxe i un armari ple de roba cara si has de compartir-ho amb algú a qui no suportes?
Malauradament, això de veure a l’ altre com a un tros de carn amb ulls no es dòna només a les relacions “no convencionals”. Ho trobem en tot tipus de relacions (de parella, d’ amistat, familiar, laboral...), siguin aquestes convencionals/tradicionals/habituals (o com cadascú li vulgui dir) o no. No és qüestió de la forma de relació sinó del que hi ha darrera, de com veiem a les persones.
Per altra banda, no crec que les relacions sense projecte comú-estable hagin de ser per definició individuals-egoistes. Pots coincidir amb una persona només una estona de tant en tant i donar-li/rebre molt més del que tenen altres que estan sempre junts. El compromís té moltes cares i es demostra de mil maneres diferents. De fet, en siguem conscients o no el compromís està present en totes les relacions més o menys duradores (si no, perque m’ aguanten les neures les meves amigues? Per que quan son elles qui tenen els cables creuats també poden venir a mi). Fins i tot crec té més valor quan no hi ha cap mena obligació (t’ aguanto perquè és el que toca, perque no tinc més remei). Tots coneixem “bons amics” que després es pelen l’un a l’altre amb tota la mala llet del món i parelles amb projectes comuns que suposadament són profundes i generoses però en realitat funcionen així. I també en coneixem d’ altres que són diferents, afortunadament.
Estic d'acord amb el que has dit però de fet, el que deia sobre la soledat completa em venia referint a justament persones que es creuen realment una relació oberta i/o sense compromís o el que li vulguis dir. ¿Realment com acaben aquestes relacions? ¿No hi ha un sentit d'egoisme en totes elles? Potser no, però en la "majoria" un acaba per sentir-se més sol del que estava o sinó acaba desitjant el que ja no podrà tenir mai, és a dir, una relació estable.
No sé, no es que pensi que les relacions estables siguin un paraís, ni molt menys, però no m'agrada ser hipòcrita i anar dient que sóc moderna, que sóc liberal perquè follu amb qui em dona la gana, quan després fas una "estabilització" de dita relació. Si algunes relacions estables es fan per compromís, n'hi ha d'altres que es fan hipòcritament. Repeteixo tornem a l'AMOR dels romàntics, com a mínim ells SENTIEN!!! ;) Un petonet, maca.
Tigresa,
I jo estic completament d'acord amb el que comentes. Quan jo parlo d'una "relació sense compromís, individual-egoísta", no dic que tota relació sense compromís sigui "individual-egoista" sino que em refereixo a les relacions que careixen de compromís i a més són "individual-egoistes". És més jo considero que el compromís és capdal fins i tot en una relación esporàdica completament "aconvencional", en aquest cas el compromís també es fonamental per no donar joc a malos entessos, per a que no es rebassin determinades fronteres, etc.
Salute!
sincerament, hi ha coses que no val la pena que se li donin tantes voltes perquè quan funcionen és com un cicle natural, que no els cal enginieria social per construir-les. Cada relació avança o es destrueix sola, no cal pensar-la en excés.
Tant per un costat per un altre es parteix d'estereotips o "tipus ideals" (weber),que no tenen perquè ajustar-se a la realitat. Ni la llibertat i el no compromís, ni el lligam absolut i la vida en pack, hi ha milers de tons grisos, per tant el debat està en com es concreta la relació i no tant en com l'etiquetes. Respecte, apreciar l'altre com a persona i no com a complement de tu, el no domini, la sinceritat, no amagar els sentiments, no fer les coses per obligació sinó per gust,...
Enamoreu-vos sense por.
Totalment d'acord amb el Ricard
Bé aquí ningú habia parlat de por, no?
Respecte al culte a lo divers, sigui en l'àmbit que sigui, com sempre és el mateix que no dir res.
Salute !
Arf... havia escrit una resposta tant xula al comentari del Ricard i l' esborrat sense voler... Aviam si torno a inspirar-me...
Publicar un comentario